Altres pobles van dir el seu dret a les places de mercat, sota columnates, al mig d'una ciutat. Nosaltres vam triar una escletxa a terra.

A Þingvellir hom baixa per l'Almannagjá, una gorja on dues plaques continentals s'allunyen l'una de l'altra dos centímetres cada any. Justament allà, dins de l'esquerda mateixa, el Dient de la Llei va recitar la llei durant segles, de memòria, perquè la llei no estava escrita enlloc: només existia com a paraula a la boca d'un home. La terra no era sencera. I nosaltres vam posar la nostra assemblea, l'Alþingi, just dins del trencament.

Per això no vaig ensopegar al mig d'aquest llibre.

Quan el teixit del cel s'esquinça damunt del cap de Liora, tothom s'esparvera. Els fils recularen de cop, sem felmtri slegnir fingur (com dits que es retiren esglaiats), de dins de la roba criden veus, una criatura crida una mare que ja no es troba. Zamir queda dret, amb la cara del color litur ösku eftir eld (el color de la cendra quan el foc ja s'ha apagat), i diu la frase després de la qual el llibre ja no torna a ser el mateix: «Spurning þín var enginn lykill — hún var hnífur!» (La teva pregunta no era cap clau — era un ganivet!) És el cim de l'obra. Per a un lector islandès és, en el mateix instant, també una descripció de paisatge.

El llibre no pregunta si una esquerda és una cosa dolenta. Planteja la pregunta més antiga i més dura — i s'escau que la nostra llengua porta aquesta pregunta a l'esquena des del començament.

La sort es posa

El romà en va dir fatum: allò que ha estat dit. L'alemany té Schicksal: allò que et fan arribar. El català té fat, que és aquell mateix fatum. Té sort, del llatí sors, la tauleta que es treu. I té atzar, de l'àrab az-zahr: el dau que es tira. Dit, tret, tirat. Però posat, no. Nosaltres tenim örlög: allò que va ser posat al començament. I lög, és a dir, la llei, és «allò posat», del verb leggja — posar.

En un llibre sobre teixir això no és cap detall. Entre nosaltres la sort és feina de mans. Té un autor i té un gest; algú la va posar allà, com es posa un fil a l'ordit. La paraula germana explica el mateix: álög és allò que es posa damunt d'una persona, l'encanteri que un llança sobre un altre. Per això un lector islandès sap tot d'una què està mirant quan al palmell de la petita Nuria hi apareixen línies grises, després que la llum l'hagi mossegada.

El Teixidor d'Estrelles no és, doncs, per a nosaltres una criatura estranya. Ell no parla. Ell posa. I el llibre sencer és una sola pregunta, una pregunta que l'islandès va saber dir amb un sol mot molt abans que ningú la formulés: qui va posar?

L'orella vol sentir més del que permet la història dels mots. Dins d'örlög hi sentim ör — i ör, la cicatriu, és exactament allò que queda al cel després que Zamir l'hagi sargit. Els dos mots no són parents. Tot i així els deixo l'un al costat de l'altre: un llibre el tema del qual és com neix el sentit a l'orella del lector es mereix un lector que escolti d'aquesta manera. Parentiu fals, ressonància vertadera.

L'estrofa posada damunt la taula

A l'interludi Freisting Zamirs (La temptació de Zamir), el mestre teixidor s'agenolla davant del Teler dels Orígens i li és permès de veure el seu propi futur ja teixit: ell mateix, respectat, el seu nom com a inspiració de generacions. A la vora d'aquest futur hi jeu un fil gris deslligat — el camí de Liora — i una mà invisible el torna suaument a dins del dibuix, on la seva rebel·lia esdevé hrífandi, litla tilbrigðið (aquella petita variació encisadora) que no fa sinó augmentar la bellesa del conjunt. L'oferta no és mai dita en veu alta, i el preu és un de sol: «Þögn hennar.» (El seu silenci.)

I allà, en l'alè següent, s'aixequen tres versos:

Örlög sín
viti engi fyrir;
þeim er sorgalausastr sefi.
(Que ningú no sàpiga la seva sort abans no caigui — només qui no sap la porta lleugera.)

Això és a l'Hávamál, els Dits de l'Altíssim. L'estrofa està dita com a consol: qui menys pena té és qui no sap. Només que aquí ha estat posada exactament al punt on acaben de fer saber a Zamir. Ha vist el seu propi fil fins al final, i la vida ha deixat de ser seva. I pregunta, per primer cop a la vida: «en hver lagði örlögin?» (però qui va posar aquesta sort?)

En tres versos, la paraula de consol més antiga que aquest poble posseeix s'ha convertit en un acte d'acusació.

Això no és una traducció. És marqueteria — un fil islandès teixit dins d'un dibuix alemany, i posat alhora al pitjor i al millor lloc. El mateix llibre ho demana al seu epíleg: en comptes d'aplanar la diferència entre els espais de llengua, la narració l'ha d'honorar, diu el Teixidor de Paraules. Per això el preludi Þráðarmál (Paraula del fil) tampoc no és en prosa, sinó compost segons el motlle del ljóðaháttur, la mètrica del mateix Hávamál; i es tanca amb una frase encunyada al mateix encuny: «betra er brot en heil lygi» (més val un fragment que una mentida sencera).

Cal dir-ho clarament: qui llegeix Liora en islandès la llegeix amb una veu més antiga que aquella amb què va ser escrita. El nostre llibre no és del tot el llibre alemany. És una estrofa més pagà.

El teixit de Dörruður

D'altra banda, per arribar a un teixidor que teixeix homes no ens calia cap llibre alemany.

A la saga de Njáll, la nit abans de la batalla de Clontarf, un home de nom Dörruður veu dotze dones que arriben a cavall a una cabana de teixir a Caithness. S'acosta a la finestra i mira cap a dins. Estan teixint. L'ordit és budells d'homes, els pesos del teler són els seus caps, fletxes van i vénen dins la roba en lloc de la vareta, i mentre teixeixen canten qui ha de caure. Un cop acabada la feina, arrenquen la roba i l'esquincen, cadascuna se'n pren el seu tros, i se'n van a cavall.

És a dir: el nostre poema més antic sobre el teixir s'acaba amb les teixidores esquinçant elles mateixes el seu propi teixit. Un estrip no és cap defecte del dibuix. N'és l'acabament.

Però fixeu-vos on és l'home. Dörruður és a fora. Mira per una finestra allò que ningú no havia de veure, i elles no el veuen a ell.

L'epíleg d'aquest llibre — aquell capítol que al lector se l'adverteix expressament de no obrir — ens col·loca davant d'aquella mateixa finestra i després la gira del revés. Tres presències són a l'altra banda del teixit i parlen del món com es parla d'un experiment: si l'estrip va ser un error o una correcció, què ha aportat el dolor a l'estabilitat del sistema, si convé tancar la ferida al cicle següent. És la conversa més freda del llibre, i sona familiar fins a la incomoditat a l'orella de qui segueix els debats d'avui sobre màquines que pensen. I aleshores passa allò que a la saga de Njáll no passa mai: els teixidors senten una mirada.

«Hver sér okkur?»
Ekkert svar kom.
(«Qui ens veu?» — No va venir cap resposta.)

Tres. Ni dues ni quatre. A la Völuspá, tres donzelles que saben molt pugen del llac que hi ha sota l'arbre del món: þær lög lögðu, líf kuru alda börnum, örlög seggja (elles van posar les lleis, van triar la vida per als fills dels homes i la sort per als guerrers). Un altre cop el mateix verb: posar. I una norna no és totpoderosa. A la nostra mitologia Odin sap com acaba tot i no ho pot canviar; va pagar un ull per un sol glop del pou i va quedar penjat nou nits a l'arbre batut pel vent, travessat per una llança, abans no va poder alçar les runes. El saber costa sempre una ferida. Això no és cap moralitat: és una llista de preus.

Per això crec l'Hvíslitréð, l'Arbre dels Xiuxiueigs, quan s'obre davant de Liora i li mostra els seus anells de creixement: un anell ample i daurat d'anys de pau i, ben arran seu, un anell estret i fosc, esberlat per una ratlla negra i dentada. «Sérhver spurning þín, barn, er ár í viði mínum.» (Cada pregunta teva, criatura, és un any dins la meva fusta.) El freixe Yggdrasil aguanta més del que els homes saben: a dalt el cérvol el mossega, el flanc se li podreix, a baix Níðhöggr el rosega. El nostre arbre del món no és un arbre sa. És un arbre ferit que tot i així ho sosté tot.

Sota la pellissa

La casa de Liora es diu «Húsið þar sem beðið er eftir visku» (La casa on s'espera la saviesa), i les seves regles caben en tres línies: Sá sem spyr, sáir. Sá sem hlýðir, hlúir. Sá sem bíður, þroskast. (Qui pregunta, sembra. Qui escolta, cuida. Qui espera, madura.)

Aquesta institució nosaltres la tenim. Va ser fundada l'any mil, a Þingvellir, dins de l'esquerda.

El poble era llavors a punt de trencar la seva comunitat de dret: pagans i cristians volien, a partir d'aquell dia, cadascú la seva llei. I Þorgeir Ljósvetningagoði, Dient de la Llei i ell mateix pagà, es va ajeure a terra, es va estirar una pellissa damunt del cap i va restar així un dia i una nit sense dir ni un mot. Ari el Savi no ens diu què estava pensant. Ningú no l'hi va preguntar. Un poble a la vora del cisma va acceptar d'esperar un dia sencer un home que s'havia tirat alguna cosa damunt la cara.

És exactament el gest que Liora ensenya a les criatures: sostenir la pregunta, sospesar-ne el pes, preguntar qui la pot dur amb tu. Encara avui en diem að liggja undir feldi (jeure sota la pellissa). Crec que som l'únic poble amb una tradició constitucional batejada pel fet de no dir res.

I fixeu-vos en la sentència mateixa. Þorgeir va decidir que al país hi hauria una sola llei i una sola fe — però que els costums antics es podrien mantenir d'amagat. Sacrifici en silenci. Dins del dibuix nou i impecable hi van teixir un sol fil que no retorna la llum.

La mare de Liora fa la mateixa feina de mans. La nit abans que la filla marxi cus una bosseta de protecció, fils d'or en una simetria sense defecte, i just al mig del nus de rematada hi posa un sol fil: gris, sense tenyir, mat i aspre, ekki hreint skorinn (no tallat net), sinó esfilagarsat i arrencat de pressa. Després fica la bosseta entre les pedres de preguntes. Cap advertiment. Cap prohibició.

Legislador i mare arriben a la mateixa conclusió amb set-cents anys de distància: una protecció que ha d'aguantar necessita un defecte.

Allò que no es diu

La literatura islandesa té un recurs més que les altres, i aquest recurs és el silenci.

Les sagues no ens diuen mai què sent una persona. Ens diuen que una mà va pujar al pols, que els artells van tornar-se blancs, que una vena bategava en un coll com un animal captiu que es llança contra les parets. El llibre de Liora està escrit amb aquesta gramàtica, i la traducció ho sap perfectament. Enlloc no se'ns diu que la mare tingui por. Se'ns diu que les seves mans, ocupadíssimes un instant abans, ara jeuen immòbils a la falda, eins og einhver hefði skorið á þráð hreyfingar hennar (com si algú li hagués tallat el fil del moviment). Amb això n'hi ha prou. Amb això fins i tot n'hi ha de sobres.

Quan el fill de Guðrún Ósvífursdóttir li pregunta per fi, ja vella i mig cega, quin dels homes va estimar més, ella no respon. Diu: «Þeim var ek verst er ek unni mest.» (Vaig ser la pitjor amb aquell que més vaig estimar.) Això no és cap resposta. És una pedra posada al palmell de qui pregunta, pesada i plena de possibilitats; i vuit-cents anys després encara hi és, i ningú no ha aconseguit deixar-la.

És exactament el que fa Liora quan el noi pregunta per què el Teixidor d'Estrelles va donar al seu pare una vocació que l'entristeix. El rotlle emmudeix. Ella no respon. Fica la mà a la motxilla, dóna una pedra al noi i diu: «Þetta er þungur steinn sem þú berð. Hann heldur hjarta föður þíns. Finndu brúnir hans. Er hvassleikinn áhyggjur þínar af honum, eða er það hryggð hans?» (És una pedra pesada, això que portes. A dins hi ha el cor del teu pare. Passa el dit per les seves arestes: allò que talla, és la teva preocupació per ell, o és la seva pròpia tristesa?)

Un lector francès hi veurà potser una cortesia refinada, el dret a no dir-ho tot. Per a nosaltres això no és cortesia. Per a nosaltres això és un mètode de treball.

El Sonatorrek de Nuria

El capítol més bell del llibre és el més curt, i parla d'una criatura de sis anys amb una mà inservible.

Nuria va provar de teixir d'una manera diferent de la que li deia el cor, i la llum la va mossegar. Les línies del seu palmell, que abans brillaven daurades, s'han tornat grises. «Það verkjar ekki lengur,» diu, «en mér finnst hún tóm.» (Ja no em fa mal. Però la sento buida.)

Zamir no la toca. S'ajup davant de la criatura, manté la seva pròpia mà davant de la d'ella com qui pren la temperatura, i diu allò que ningú més en aquest llibre hauria sabut dir:

«Hún er ekki tóm. Hún er full. Hún er södd. Grátt drekkur ljósið. Það geymir allt. En sá sem drekkur svo mikið þarf loft til að anda. Snertir þú ljósið, kæfir þú það. Gefðu því rými. Láttu loftið dansa þar á milli.»
(No és buida. És plena. Està sadolla. El gris beu la llum i ho guarda tot. Però allò que beu tant necessita aire per respirar. Si toques la llum, l'ofegues. Dóna-li espai. Deixa que l'aire hi balli al mig.)

I la criatura aprèn a treure una nota greu del buit que hi ha entre la seva mà i el fil de plata. Búmm. (Bum.) Després un altre cop, i un calfred li baixa per l'esquena, perquè les altres criatures teixeixen melodies lluminoses i això és el batec del cor. La mà no era inservible. Era una caixa de ressonància.

Egill Skallagrímsson es va ajeure a la seva cambra decidit a deixar-se morir de fam quan se li va ofegar el fill Böðvar. La seva filla Þorgerður el va convèncer de compondre abans un poema. El Sonatorrek, la pèrdua dels fills, no és consol ni reconciliació: és la ferida mateixa posada a treballar com a instrument, i va ser ella qui el va mantenir viu fins que va poder tornar a menjar.

Un mètode de fa mil anys, ensenyat en una sola pàgina — d'un home que ha sargit un cel amb les seves pròpies mans a una criatura que sosté la mà a tres dits de la llum i no la toca.

La costura que es veu

La nit del 23 de gener de 1973 es va obrir una fissura a llevant del poble, a l'illa de Heimaey. La flota pesquera va dur cinc mil persones a terra ferma aquella mateixa nit. Durant mesos es va bombar aigua de mar sobre el front de lava perquè no tanqués el port, i quan l'erupció es va acabar el port va quedar més arrecerat que abans. Una part del poble va quedar a sota.

Aquesta és la costura de Zamir, mesurada en metres cúbics. L'Arbre dels Xiuxiueigs formula la regla: «Sá sem hefur mátt til að brjóta hefur einnig mátt til að græða. Ekki að færa hið sama aftur — það er ekki hægt. En að láta eitthvað nýtt vaxa.» (Qui té la força de trencar té també la força de guarir. No tornar allò que hi havia — això no és possible. Sinó deixar créixer alguna cosa nova.)

Coneixem també l'altra cara: que un teixit d'aparença impecable pot estar penjant d'un fil més prim del que ningú volia admetre. La tardor del 2008 vam rebre aquella lliçó sencera, de cop, i encara ara desfem el nus. Un estrip diu sempre la veritat sobre el material. És el pitjor que té, i és l'única cosa bona.

Al final del llibre la cicatriu encara hi és. Les criatures l'assenyalen amb el dit i pregunten als pares què és allò, i uns responen villa (un error), altres minning (un record). Un vespre, molt de temps després, Zamir va a la seva costura, s'adona de dos fils que s'han deslligat i en sobresurten torts, i n'ajunta els extrems amb un moviment pràctic i sense cap ornament. És gest de guardià, no d'artista. Nosaltres coneixem aquest cop de mà. Es diu manteniment, no és bonic, i és allò que manté les cases dretes en aquest país.

I la mateixa Liora no acaba en cap resposta. Acaba en una mà que s'obre. Baixa fins al riu amb la més vella i la més llisa de les seves pedres de preguntes, no la llança, ja no l'estreny fins que el palmell li crema, sinó que gira el palmell cap amunt i deixa que la pedra hi reposi, án þess að halda honum eða sleppa (sense estrènyer-la i sense deixar-la anar).

Þyngd. Bergmál. Loforð.
(Pes. Eco. Promesa.)

Un lector francès hi veu una vacil·lació. Jo hi veig una assemblea que encara no s'ha aixecat.

Perquè això és el que vam aprendre dins de l'esquerda i el que mai no hem sabut ensenyar bé a ningú més: que un fil deixat obert no és cap derrota; que una costura visible és més honesta que un teixit que menteix; i que qui sosté una pregunta sense llançar-la no és un home indecís, sinó un home sota la pellissa.

El llibre és alemany. La pedra és nostra.

Qui salpava cap a Islàndia per establir-s'hi llançava al mar les seves öndvegissúlur — els pilars tallats del seient d'honor, l'única cosa que s'enduia de la casa antiga — i després bastia el mas exactament allà on l'onada els havia dut a terra. Això no és un relat de viatge. És una manera de llegir.

He passat aquest hivern inclinat sobre quaranta-vuit assaigs, cadascun sobre la seva pròpia versió del mateix llibre, i en tots hi he vist el mateix gest. Vostès llancen Gaudí per la borda i troben, dins l'esquerda del cel, el trencadís: aquell mosaic que fa una superfície nova amb rajola trencada. El bengalí llança un sari vell i troba el kantha; aquell cobrellit no se'l cus ningú amb roba nova, només amb roba que ja s'ha esquinçat. L'escocès troba el mur de pedra seca, sense morter, que aguanta cent anys precisament perquè el vent hi passa entremig. Qui escriu en baix alemany troba el Brack: aquell toll profund que resta on el mar va rompre la resclosa, i que avui és l'aigua més fèrtil de tota la plana. El javanès troba el goro-goro: l'escena on, a mitjanit, la tela del teatre d'ombres s'esquinça i els bufons diuen allò que els reis no gosen dir. I qui escriu en kannada troba Basavanna i les dues paraules de què viu: sthāvara i jangama — allò que està dret perirà, allò que es mou no perirà.

I en gairebé cada assaig s'hi dreça una sola i mateixa frase, formulada de quaranta-vuit maneres: aquest llibre no és cap estranger a casa nostra. Ha tornat a casa.

Quaranta-nou pobles diuen del mateix llibre que és seu. O és un miracle o és un mirall, i voldria mirar de decidir-ho — perquè vinc d'un país que coneix aquest ofici pel seu compte, i que per tant coneix tant la mà com el perill.

Deixin-me dir de seguida allò que cap dels meus col·legues no ha dit: jo no llegeixo quaranta-vuit llengües. Ningú no en llegeix. Una part la vaig llegir darrere un vidre. El lector que hagi llegit l'obra sencera no existeix — i això, ben mirat, és la conclusió del llibre mateix.

El fil gris en quinze telers

Comencem per l'estadística, perquè és ella qui em va sorprendre.

Al llibre hi ha una escena breu. La nit abans que la filla marxi, la mare cus una bossa de protecció: fils d'or, simetria sense defecte — i al bell mig del darrer nus hi posa un sol fil gris. Mat, aspre, amb aire d'arrencat més que no pas de tallat.

És aquesta l'escena que el món ha triat. Vostès la llegeixen com a mosaic. L'italià com il resto, la resta que el sistema no aconsegueix empassar-se. El coreà com 여백, el blanc deixat lliure que sosté la meitat de tota pintura a tinta. El rus com a prova que una perfecció sense defecte no és perfecció sinó màscara. Qui llegeix en hebreu hi veu el keri i el ketiv, l'escletxa entre allò que hi ha escrit i allò que es llegeix realment en veu alta. L'ucraïnès escriu que d'ara endavant buscarà aquest fil en cada drap brodat que li passi per les mans. El tailandès hi reconeix el nus lligat expressament al lloc equivocat en el teixit mudmee. El suec l'anomena una benedicció nòrdica, l'anglès un amor matern sense sentimentalisme, el vietnamita la respiració del dibuix, el turc el fil gris sota l'or d'Istanbul. I el polonès llegeix aquell gris com l'amagatall de tota una generació.

Quinze telers, un sol fil. I fixin-s'hi en què uneix realment aquestes lectures: no pas el defecte. Sinó que el defecte fos volgut, que fos amagat, i que qui el va posar allà fos la mare que, tot i així, va deixar marxar la filla. El món no s'ha posat d'acord sobre la imperfecció. El món s'ha posat d'acord sobre el consentiment.

La lletania dels noms

Cada assaig paga el mateix peatge, i el peatge és una paraula.

El català allarga el trencadís. El gal·lès allarga hiraeth (l'enyor d'allò que no té nom), cynghanedd (la mètrica on les consonants es responen) i gorffwysfa — el lloc de repòs al mig del vers, sense el qual la segona meitat no pot respondre la primera. El danès allarga «el vertigen de la llibertat». El portuguès, saudade. El rus, pravda i toska. L'ucraïnès, volya, que vol dir alhora llibertat i voluntat pròpia, i shchem, aquell estrenyiment dolç al pit quan la bellesa fa mal. El vietnamita allarga thương, l'amor que només creix d'una ferida. El suahili, mtu ni watu: un home són els homes. El turc, merak, una curiositat que no vol la resposta. L'espanyol, el pati interior. El japonès, l'interval, ma. El grec, Heràclit: l'harmonia amagada és més forta que la manifesta. El tàmil, una sola paraula, nūl, que és fil i llibre alhora. L'esperantista, dues lletres, -iĝ-, el sufix que muda «allò que és teixit» en «allò que es teixeix a si mateix». El keralès, la sèrie infinita de Madhava del segle catorze, on el cercle no s'assoleix mai i s'hi tendeix per sempre. L'escocès, smeddum, i l'antisyzygy caledoniana: la parella de contraris encadenats i mai fosos en un. I al finlandès li'n basten dos adjectius: més esmolat, i tanmateix més càlid.

Dos, però, paguen el peatge sense ensenyar la moneda. El coreà descriu al llarg d'un paràgraf sencer una paraula que no es tradueix ni s'explica — «massa per dir-ne només dolor, i massa dura per dir-ne només tristesa» — i no l'anomena ni una sola vegada. I l'assaig vingut de l'Índia fa exactament el mateix: escriu que l'Índia té un nom per a aquell tremolor sense nom, «però per fidelitat al dhvani no el pronunciaré», i calla. Dos de quaranta-vuit, que no es coneixien, van triar la mateixa negativa. Quaranta-sis van allargar una paraula. Aquests dos van allargar la mà que sosté la paraula — la mateixa mà que no llança la pedra de la pregunta al riu. Per això jo tampoc no la diré aquí.

Tot això plegat és una þula, un poema de noms. La nostra poesia antiga en té: cadenes de noms, catàlegs que el lector modern es salta perquè allà dins no hi «passa» res. Vostès en tenen també, i el seu és el més obstinat que conec: durant segles, cada any, la mateixa llista de greuges llegida en veu alta davant el rei perquè no prescrivissin; i després, quan ni tan sols això no es va poder, els noms es van desar en cançons que semblaven de bressol. Una llista no és ornament. Una llista és graner. És el mètode amb què els noms travessen segles en què ningú no escriu. També en aquest recull hi ha assaigs que són ells mateixos gairebé del tot llistes — enumeren un per un els poetes, els instruments i les maneres de teixir del propi país — i s'ha rigut d'autors per menys. Jo no ho faré. Sé per a què serveixen els catàlegs.

Aquí, però, he de confessar l'obstinació del meu poble. Nosaltres no acceptem paraules. Les forgem. Quan el món va rebre computer, nosaltres vam forjar tölva a partir de tala (nombre) i völva (endevinaire): una vident que llegeix en les xifres. Tenim paraules pròpies per a l'avió de reacció, l'helicòpter i el telèfon. En aquesta moneda no acceptem regals; els fonem i els tornem a colar amb el nostre propi metall.

Vostès han fet el mateix, i amb més esforç del que a nosaltres ens ha calgut mai. Nosaltres tenim un institut de la llengua perquè ningú no ens l'ha disputada. Vostès van haver de fer-se'n un pel seu compte, i l'home que va ordenar la seva ortografia era químic de professió i ho va fer mentre la llengua no tenia cap estat que la sostingués. Nosaltres forgem paraules per hàbit. Vostès les van haver de forjar per no desaparèixer. Són el mateix ofici i no són la mateixa cosa, i seria una falta de gust per part meva fer com si ho fossin.

I allò que l'islandès té a dir sobre tota aquesta empresa és justament aquí, i ho diu amb un sol verb. El verb þýða, traduir, ve de þjóð, «poble». Traduir un text vol dir literalment portar-lo a la boca del poble, fer-lo propietat d'una nació. La mateixa arrel travessa l'alemany mateix: deutsch no volia dir originàriament sinó «en la llengua del poble», i el verb alemany deuten, interpretar, és germana del nostre þýða. Per això una sola frase islandesa pregunta dues coses alhora — hvað þýðir þetta? és «què vol dir això?» i és «com es tradueix això?» — i aquí ningú no s'hi confon.

El seu verb diu una altra cosa, i vostès la coneixen sense que jo l'expliqui: traduir és conduir a l'altra banda. Però la seva pràctica s'inclina cap al meu verb, i s'hi inclina amb una radicalitat que no he trobat enlloc més d'aquest recull. Un home va traduir l'Odissea tres vegades. No tres edicions: tres traduccions, la darrera perquè la llengua de la primera ja no li semblava prou seva. I abans, un altre havia traduit Homer sencer amb la intenció declarada de demostrar que la llengua podia sostenir-lo. Cap dels dos no traduïa perquè faltés una versió. Traduïen perquè faltava una llengua sencera, i un text estranger era la manera de construir-la. Això és exactament þýða. Vostès ho van fer sense tenir la paraula, i ho van fer quan costava car.

Quaranta-vuit persones no han traduït aquest llibre. L'han nacionalitzat. La meva llengua té un verb per a això, i aquest verb no és cap acusació.

Dues saudade

La millor prova del recull no és meva. La va trobar el portuguès, i la va trobar perquè va escoltar el seu veí.

El llibre es va traduir dues vegades al portuguès. Al Brasil, aquell tremolor que falta al món perfecte va esdevenir «la saudade d'allò que encara no hem estat» — una enyorança girada cap endavant en el temps. A Portugal en va quedar només això: «aquell calfred que anomenem saudade». Res més. Al davant, res.

La mateixa paraula alemanya, la mateixa paraula portuguesa, a banda i banda d'un mateix mar, i el sentit del temps invertit. L'un enyora allò que no va ser mai; l'altre, allò que se'n va anar. El brasiler anomena el seu mètode sense deixar lloc al dubte: no la vam traduir, ens la vam menjar — invocant l'antropofàgia, que el geni del seu poble consisteix a engolir l'estranger i digerir-lo en carn nova. El portuguès li respon per damunt de l'aigua: nosaltres no ens la mengem, nosaltres l'enyorem.

Si una sola paraula s'esberla en dues direccions contràries pel sol fet de travessar l'Atlàntic, què en queda, de l'original?

Qui vulgui mesurar-ho pot començar pel nombre mateix. L'àrab i el keralès compten quaranta-nou llengües. L'assaig en hindi diu trenta-nou. El suec diu cinquanta. I l'anglès diu cinquanta al primer paràgraf i quaranta-nou al darrer, sense adonar-se'n. Ni tan sols el nombre de l'obra no s'està quiet. I quan un dibuix ja no recorda quants fils té, és que és viu.

Les notes són donades

Arribo ara al que tinc per la troballa més important del recull, i no és propietat de cap autor en particular.

Al mig del llibre, l'arbre mostra a la Liora les mateixes notes una vegada i una altra, i cada vegada esdevenen una melodia distinta: una cançó de bressol, després una dansa salvatge, després un plany. I aleshores l'arbre diu aquella frase: les notes les dóna ell, però la melodia la tries tu.

El gal·lès ho llegeix i hi veu el cerdd dant: l'arpa toca una tonada heretada que no es pot alterar, i la veu en canta una altra en contra, i mai no pot caure sobre la mateixa nota que l'arpa en el mateix instant — i tanmateix ha d'arribar a terra amb ella al final. L'escocès sent el pìobaireachd: aquell tema nu, l'ùrlar, d'on creixen les variacions i on tornen, canviades. El tailandès veu el khrong phleng i el thang: l'esquelet de la peça és heretat, però el camí que hi passa pel mig és teu. El croat sent el cant klapa i diu que allò que el sosté no són les notes sinó el silenci entremig. L'hongarès sent, en un sol cop d'arquet, la part lenta i la ràpida de la mateixa dansa, i diu: això no és un canvi d'humor, és un sol fil estirat de tres maneres. I al tàmil no li cal cap música; ens mostra la mare agenollada al llindar abans de l'alba, que primer posa els punts — són donats i no es poden moure — i després traça al voltant una sola línia ininterrompuda. Els punts són el destí. La línia és teva.

Sis o set tradicions, sense el més petit lligam entre elles, van llegir la mateixa frase i hi van reconèixer la seva pròpia música. No sabien res les unes de les altres. Aquesta és una conclusió a què el recull ha arribat col·lectivament sense que ningú el dirigís, i diu així: la llibertat no és l'absència del dibuix, sinó el camí que el travessa.

Nosaltres també hi tenim la nostra part, i no la deixaré a terra. El kvæðamaður islandès, el recitador, hereta la stemma, la tonada. No la compon; la rep de l'herència d'un altre, i sota aquella tonada canta estrofes que ningú no ha sentit mai. I en el tvísöngur — aquell cant antic en quintes paral·leles, que ha sobreviscut aquí més temps que enlloc més d'Europa — dues veus caminen de costat del començament al final i no es fonen mai en una. És una idea de la concordança del tot distinta d'aquella segons la qual tothom hauria de cantar el mateix. I el gal·lès ho va dir per tots nosaltres millor que ningú: l'harmonia és una resposta, no un eco.

Aquell que ningú no ha defensat

Arribo al que hi falta, perquè una ressenya sense objecció és un anunci.

Quaranta-vuit assaigs, i ni un de sol defensa el Zamir.

El Zamir és el noi que teixeix llum, que estima el seu ofici i estima el món tal com és, i que crida a la Liora quan el cel s'esquinça: la teva pregunta no era cap clau — era un ganivet! A tot el recull se'l llegeix com un home espantat: el verdulaire de Havel, l'artesà engolit per la màquina, aquell que va triar la seguretat i la va pagar amb l'ànima. Se'l tracta amb gran compassió. Però enlloc no se li concedeix la possibilitat de tenir raó.

Un sol assaig ho capgira, i és el més curt del recull. El persa comença recordant-nos que la paraula paradís és seva — pardis, el jardí encerclat de mur — i després diu allò que no ha dit ningú més: el que fa que un jardí sigui un jardí no és el mur ni el rec, sinó el jardiner. Una terra esberlada que ningú no cuida no esdevé cap paradís. Esdevé una ruïna. La pregunta de la Liora no dóna vida; fa que la cura sigui possible. I per això, diu el persa, la Liora no és pas la jardinera d'aquest llibre. És qui desperta el jardiner. La transformació veritable de l'obra no s'esdevé en ella sinó en el Zamir — en l'instant exacte en què deixa d'amagar i comença a mantenir.

El javanès hi arriba encara més breument, i ja al títol: no l'esquinç, sinó la manera de tornar a teixir. El gal·lès hi arriba des de l'altre costat: l'esquerda no és cap ensorrament, és la gorffwysfa, aquell repòs al mig del vers sense el qual cap resposta no és possible. El món del Teixidor d'Estrelles era una sola línia ininterrompuda i sense repòs, i per això no va poder mai respondre's a si mateix.

Tres més almenys van gosar dubtar. L'indonesi pregunta, amb el rukun al cap, si és just sacrificar la pau de molts a la curiositat d'un de sol. L'autor marathi fa la mateixa pregunta des d'una societat on no és cap abstracció. El serbi pregunta si és assenyat esquinçar el teixit d'una comunitat en un país que ha estat esquinçat tantes vegades. Tots tres acaben responent, cadascun a la seva manera — però van deixar la pregunta dreta un instant més que els altres, i els ho agraeixo.

Això no és qüestió de gust sinó defecte de forma, i a un islandès se li fa incòmodament visible. A la Saga de Njáll, en Njáll i en Flosi tenen raó tots dos. Tota la nostra tradició més forta reposa en això: dos relats poden ser certs alhora, i una sentència costa alguna cosa. Quan tothom hi està d'acord, el cas no ha estat resolt. Ni tan sols ha estat defensat.

«L'encisadora petita variació»

I ara allò que he anat ajornant.

A l'interludi del llibre, s'ofereix el futur al Zamir. Es veu ell mateix honorat, el seu nom als cants de les generacions, i a la vora d'aquella imatge hi jeu un fil gris deslligat — el camí de la Liora — i una mà invisible el condueix suaument de tornada dins el dibuix, on la revolta esdevé

l'encisadora petita variació
que només augmenta la bellesa del conjunt.

El preu és un de sol: el seu silenci.

Ara miro quaranta-vuit assaigs. Cada poble va ser convidat a posar el seu color dins d'un sol dibuix. Tots van acceptar. Ningú no va escriure contra el llibre. Ningú no va dir que fos fallit, sobrecarregat o massa segur del seu missatge; ningú no es va negar a trobar-s'hi. Quaranta-vuit veus, cadascuna amb el seu accent, totes arribant a la mateixa sentència, totes publicades al mateix lloc.

Qui més s'hi va acostar, a dir-ho en veu alta, és el croat. Adverteix contra la temptació de la cicatriu ornamentada: que la ferida esdevingui un souvenir, que un poble se'n comenci a mantenir, que l'escletxa es mantingui oberta expressament perquè dóna sentiment d'importància — i cita la frase més freda del llibre, on una de les presències de l'altra banda del teixit diu dels homes: deixeu-la oberta. Els dóna la sensació de significar alguna cosa. Un animal tip no mossega.

I no faré veure que em quedo fora d'això. Aquest assaig és precisament el que recull els caps de fil deslligats i els nua. És la variació harmonitzada en la seva forma més pura, escrita per un home que va veure el parany i hi va entrar igualment, perquè ell també volia ser un fil dins el dibuix. No ho dic per rentar-me les mans. Ho dic perquè ningú més no ho ha dit, i perquè un lector que llegeix quaranta-vuit miralls sense adonar-se que tots reflecteixen la mateixa cara no ha llegit absolutament res.

Entre un teixit i una assemblea hi ha una sola diferència: d'una assemblea, se'n pot sortir.

Una sola pell

Què té, doncs, Islàndia que els altres quaranta-vuit no tinguessin? No pas una altra cicatriu. En tenim, però en té tothom; aquest recull ho ha demostrat exhaustivament.

Nosaltres tenim manuscrits.

L'estrofa que el meu col·lega va posar al cor mateix del seu assaig —

Örlög sín viti engi fyrir,
þeim er sorgalausastr sefi.
(Que ningú no conegui el seu destí per endavant;
l'ànim d'aquell és el que menys pena porta.)

— és a l'Hávamál, els Dits de l'Altíssim. I l'Hávamál existeix perquè algú el va escriure sobre pell de vedell, i aquella pell no es va cremar. Un sol llibre: el «Manuscrit del Rei» (Codex Regius) de l'Edda poètica. El bisbe Brynjólfur el va enviar de regal al rei de Dinamarca l'any 1662, i va tornar a casa el 21 d'abril de 1971, a bord d'un vaixell de guerra danès, juntament amb el Llibre de Flatey; i la gent s'estava a baix al port sota la pluja mirant com uns forasters baixaven les caixes a terra.

Aquesta és la història que tenim per donar: un text sobreviu sortint de les mans de qui el posseeix. L'Árni Magnússon va endur-se els nostres manuscrits a Copenhaguen, i precisament així els va salvar. Una part del que havia aplegat es va cremar a l'incendi de 1728 i s'ha perdut per sempre. Una altra part existeix només perquè abans l'havia feta copiar. La còpia va viure. L'original es va cremar. Una cicatriu al cel.

Per això un islandès no pot prendre's seriosament la pregunta que plana sense veu damunt de tot aquest recull: quin dels quaranta-nou és el llibre autèntic? No existeix cap Saga de Njáll única. Existeixen redaccions, cadascuna amb els seus afegits i les seves omissions, i l'edició que vostès tenen al prestatge és un compost que cap home de l'edat mitjana no va llegir mai. Cada saga que posseïm ja és la traducció d'un relat perdut.

Aquest llibre ha esdevingut propietat d'un poble quaranta-nou vegades. Això no és cap defecte de l'obra. És un mètode de conservació.