Liora un de Steernwever – En Spegel för uns Tiet

Dit Book is en philosoophsch Märken, dat uns froggt, wo veel Freeheit wi egentlich hebben wüllt, wenn de Sekerheit de Pries dorför is. In en Welt, de vullkamen schient un von den „Steernwever“ in en ewige Ordnung hollen warrt, wiest de Deern Liora uns, dat en lütt Lock in’t Geweev de eenzig Weg is, üm dat Leven würklich to spören. Dat Ganze is en fackkundig utdachte Allegorie op de Welt von morgen, in de künstliche Kräft de Ordnung weven, un wat dat för uns Minschen bedüden deit, wenn wi de Wahl twüschen komfortabel Rau un de swore Verantwortung von de egen Freeheit hebben. Dat Book is en Plädoyer för den Weert von de Unvullkamenheit un den ehrlichen Dialog, de ok vör den Brook nich torüchwiekt.

In uns Alldag, wo manchmaal allens jümmers glatter un berekenter warrt, kennt vele dat Geföhl, dat de egen Weg al vörtekent schient. Dat is de binnere Unruuh, wenn de Beständigkeit un dat echt Redliche dör en vörstelt Harmonie ersett warrt. Liora un ehr „Fraagstenen“ sünd dor en heel starket Bild: Se sammelt nich dat lüchtende Licht, dat ehr de Welt as Geschenk anbeden deit, sondern se sammelt dat Swore, dat Kantige. Dat Vertellen wiest uns, dat Fragen nich bloots Twiefel sünd, sondern en Form von Beständigkeit gegenöver en Welt, de uns dat Denken afnehmen will.

Besünners in de Midden von de Geschicht un in dat Nawoort warrt düütlich, dat de Steernwever nich bloots en Figur ut en ole Märken is. He steiht för de Strukturen un Algorithmen, de in uns moderne Welt dat „Muster“ vörgeven. Dat Book dwingt een dorto, sik de Fraag to stellen: Is en vullkamen Ordnung dat weert, wenn dorbi de egen Hartslaag verloren geiht? De Still un dat Inneholden, wat Liora lehrt, is en gode Medizin för dat hütige Gehetzt-Sien. Dat Book eignet sik wunnerbor, üm dat tosamen in de Familie to lesen, wiel dat to’n Nadenken anregen deit, ahn mit den Finger op jemanden to wiesen. Dat is en Geschicht, de liesen anfängt, aver en Deepde hett, de een noch lang na de letzte Siet begleit.

Mien persönlichen Moment in de Geschicht weer de Ogenblick, as de Lichtwever Zamir vör de Wunn in’n Heven steiht. He hett sien ganzet Leven dorför arbeit, dat allens vullkamen un glatt is – sien Stolz as Handwerker hangt doran. Doch as de Reet passeert, sühst du sien ganze Not: Sien Fingers, de so schickt sünd, bevern. Dat is nich bloots Bang vör dat Chaos, dat is de Moment, wo de technische Struktur von sien Welt op de harte Realität von en Fehler dröppt. He versöcht den Fehler to versteken, de Naht to flicken, dormit dat Vertruun von de annern nich kaputt geiht. Düsse Striet twüschen de Plicht, dat „System“ to hollen, un de Ahnung, dat de Narv nu för jümmers to dat Leven dortohöört, hett mi deep beröhrt. Dat wiest uns, dat ok de Meesters von de Ordnung blots Minschen sünd, de an ehr egen Vullkamenheit lieden köönt.

Liora i el seu viatge: Un mirall per a la nostra pròpia llum del nord

Quan vaig llegir la història de Liora en la nostra pròpia llengua, el baix alemany, se sent com tornar a casa després d’una llarga caminada per la duna, entrant a l’escalfor de la sala. El vent encara xiula a les orelles, i els ulls encara estan plens de la vasta mar grisa, però el cor es torna càlid. Aquesta història pot desenvolupar-se en un món de fantasia, on la llum es teixeix, però per a nosaltres aquí al nord sona familiar – té gust de sal i de veritat, una veritat que no necessita ser cridada per ser real.

Liora no és una heroïna sorollosa, i això la fa una germana espiritual de personatges de la nostra pròpia literatura. Té alguna cosa de Siggi Jepsen de l’obra Deutschstunde de Siegfried Lenz. Igual que Siggi, que reflexiona sobre el concepte de "deure" en la seva solitud insular, Liora s’asseu i qüestiona allò que tots els altres accepten com "deure" i "ordre". Mira on altres giren la vista, i ho fa amb una calma més poderosa que una tempesta.

Quan Liora recull les seves "pedres de preguntes", veig els nostres nens a la platja buscant pedres de pollastre o pedres de sílex fosques i pesades. Una pedra de sílex és rugosa i poc atractiva per fora, grisa i dura. Però si saps com agafar-la, hi ha una espurna dins que pot encendre un foc. Així són les preguntes de Liora: dures i fredes al tacte, però porten una llum per a un nou foc dins. És un símbol que aquí a la costa entenem bé – el que és valuós no sempre està a la vista del sol, de vegades està amagat dins d’una closca dura.

El coratge que Liora mostra em recorda el nostre Fritz Reuter. Ell també va fer preguntes que les autoritats no volien escoltar, i per això va ser empresonat. Liora no és empresonada, però és castigada amb silenci, i això, per a una persona que porta la comunitat profundament al cor com nosaltres, els nord-alemanys, potser és encara més difícil. Som gent del "nosaltres", i qui surt d’aquest teixit es congela ràpidament.

I el "arbre xiuxiuejant" de la història no és com els nostres vells arbres resistents al vent a la duna? Els arbres que no s’oposen al vent fins que es trenquen, sinó que es dobleguen i adopten la forma de la tempesta? Un arbre així explica històries de resistència i perseverança, no amb paraules, sinó amb la seva forma. És el lloc on anem quan el cor està massa ple.

El teixit mateix que manté unida la història, el coneixem per l’antiga tècnica dels teixidors de Beiderwand. És una tècnica on el patró és clar d’un costat i fosc de l’altre – llum i ombra van junts, no es pot tenir l’un sense l’altre. Zamir, el teixidor de llum, només vol veure el costat clar, però nosaltres, els nord-alemanys, sabem: „On hi ha llum, també hi ha ombra.“

Em ve al cap un refrany que potser hauria ajudat Liora en el seu camí: „La veritat és com l’oli, flota a la superfície.“ Es pot suprimir, es pot cobrir amb "harmonia", però al final surt a la superfície. Això necessita temps – Les coses bones requereixen paciència – i Liora ens ensenya que esperar és tan important com preguntar.

Però també hi ha una ombra, una petita inquietud que sento mentre llegeixo. Nosaltres, a la costa, sabem que el dic només aguanta si tothom col·labora. Si algú fa un forat al dic per mirar què hi ha darrere, tots ens ofeguem. El "canís" de Liora al cel és perillós. Això em recorda la controvèrsia sobre les centrals eòliques al nostre horitzó. Alguns hi veuen la salvació (l’energia nova), altres hi veuen una ferida en el paisatge, un canís al nostre bonic cel. Val la pena el progrés si trencarem la vella calma? Aquesta és una pregunta que ens preocupa avui, igual que a la gent del món de Liora.

La música de Zamir i Nuria, per a mi, és com el so d’un antic òrgan Arp Schnitger en una església de maó. Quan els baixos profunds comencen a bramar, es percep més a l’estómac que a les orelles. És un so que no vol ser "bonic", sinó sincer. Això s’adapta a la mà grisa de Nuria, que toca el baix.

Per entendre l’actitud de Liora, necessitem la paraula baix alemanya „reflexió“. No significa ser lent o estúpid. Significa pensar les coses fins al final abans d’actuar. Liora aprèn a la "Casa de l’espera per saber" que les preguntes no són per obtenir una resposta immediata, sinó per reflexionar.

Si heu acabat aquest llibre i voleu llegir més sobre el tema de la llar, les cicatrius i el canvi, agafeu „Altes Land“ de Dörte Hansen. També tracta d’una casa que porta cicatrius, i de persones que han d’aprendre a fer les paus amb la seva pròpia història sense cobrir les esquerdes.

Hi ha un moment al llibre que m’ha commogut especialment perquè és tan típicament nord-alemany en la seva parquedat. És el moment en què la mare fa la motxilla de Liora mentre ella ja dorm. No diu res. No desperta la seva filla per fer-ne un gran drama o per retenir-la. Fa el que cal fer: prova les corretges, posa un petit record (la bossa amb el fil gris) i la deixa marxar.

En aquest gest silenciós hi ha tant d’amor i respecte. És el tipus d’amor que coneixem aquí: no es parla gaire, es fa. La mare sap que això farà mal a Liora, i que li trencarà el cor a ella mateixa. Però també sap: No es pot aturar el vent, i no es pot lligar un fill que té preguntes. Aquesta barreja de preocupació, deure i capacitat de deixar anar – m’ha fet un nus a la gola. Mostra que el veritable teixit no consisteix en fils, sinó en les coses que fem els uns pels altres quan ningú mira.

El món en una taula: El que he après dels altres

Mentre tancava les darreres pàgines d'aquests 44 assaigs culturals, m'asseia aquí a la meva petita habitació i em sentia com si hagués tornat a casa després d'un llarg viatge pel món — amb les butxaques plenes de monedes estrangeres i el cor ple d'històries noves. Era una sensació com si la marea no només hagués arrossegat aigua, sinó tresors de tots els racons de la terra fins al nostre dic. Em pensava que coneixia la Liora. Em pensava que entenia la seva protesta silenciosa, perquè s'assembla molt a la nostra manera de ser del nord d'Alemanya. Però ara ho sé: la Liora és un mirall que mostra una cara diferent a cada racó del món, i tot i així sempre roman la mateixa.

El que més m'ha sorprès són els pensaments que capgiren completament la nostra manera de veure les coses. Hi ha, per exemple, el crític japonès, que parla de l'"error intencionat". Aquí, al costat del dic, tot ha de ser estanc i ferm; un error és un perill. Però al Japó, deixen un forat al teixit perquè l'ànima hi tingui espai. Això m'ha fet reflexionar: potser la nostra perfecció no és tan forta com creiem. Després hi havia l'assaig brasiler amb la paraula Gambiarra. És l'art d'arreglar l'impossible amb res. Això sona com els nostres pagesos, que amb un tros de filferro fan tornar a funcionar un tractor sencer — no és bonic, però funciona. Això m'ha demostrat que la "solució d'emergència" al sud és una forma d'art, i no només una obligació. I la perspectiva txeca em va commoure profundament amb la seva Petrolejka — el petit llum contra la gran foscor. No veuen en la Liora una heroïna que fa grans discursos, sinó algú que aguanta la llum en silenci quan la gran maquinària del món és freda. Això ens escau molt bé.

El que realment m'ha obert els ulls és com cultures tan allunyades l'una de l'altra s'estenen la mà sense saber-ho. El text català parla del Trencadís, on fan quelcom nou i bell a partir de rajoles trencades. I a l'altra banda del món, el crític coreà parla del Jogakbo, on cusen una nova manta a partir de retalls de roba. Tots dos pinten la imatge que allò trencat i apedaçat té més valor que allò que mai s'ha trencat. Aquesta és una veritat que nosaltres aquí al nord, on sempre tenim por que el dic es trenqui, potser encara hem d'aprendre.

I aquí rau també el meu "punt cec", la cosa que jo sol mai hagués vist. Al meu assaig, vaig veure l'"Esquerda" (Crack) de la Liora al cel com un perill, com un forat al dic que hem de tapar. Però el crític espanyol ho veu molt diferent: per a ell, la ferida és la font de la vida, la Herida. I el text polonès parla de Żal, un dolor del cor necessari per madurar. Jo pensava que havíem de preservar el tot, però els altres m'han demostrat: només quan s'esquinça, entra la llum. Això va ser per a mi, com a alemany del nord preocupat per la seguretat, una lliçó dura però important.

Al final veiem que tots nosaltres — ja sigui al Caire, Seül o Hamburg — portem les nostres pròpies "pedres de pregunta". Entre els suahilis són fitxes per al joc del Bao, i a Rússia és un còdol preuat a la butxaca. La diferència és només com les tractem. Uns volen sargir el cel, els altres volen veure'l cremar per poder respirar lliurement. Per a mi, aquest viatge ha demostrat que la nostra "prudència" del nord és bona, però que no ens hem de tancar.

Quan deixeu aquest llibre de banda, feu-me un favor: llegiu l'assaig de l'escocès (SCO). Sona tan familiar, tan aspre i honest com la nostra pròpia llengua, com si un cosí de l'altra banda del Mar del Nord ens saludés. Això ens demostra que, tot i que parlem llengües diferents, al cor tots treballem en el mateix gran teixit.

Aquesta imatge va ser dissenyada per una intel·ligència artificial, utilitzant la traducció culturalment retejida del llibre com a guia. La seva tasca era crear una imatge de contraportada culturalment ressonant que captivés els lectors natius, juntament amb una explicació de per què la imatge és adequada. Com a autor alemany, vaig trobar la majoria dels dissenys atractius, però em va impressionar profundament la creativitat que finalment va aconseguir la IA. Òbviament, els resultats havien de convèncer-me primer, i alguns intents van fracassar per raons polítiques o religioses, o simplement perquè no encaixaven. Gaudiu de la imatge—que apareix a la contraportada del llibre—i preneu-vos un moment per explorar l'explicació a continuació.

Per a un lector arrelat al sòl argilós pesat de la Baixa Saxònia, aquesta imatge no mostra una fantasia còsmica llunyana. Mostra una gàbia construïda amb els materials mateixos de la llar. Rebutja l'etèria pel tangible: la permanència obstinada del roure i la terra cuita de les terres baixes.

La brasa ardent al centre és l'ànima de Liora. No és un estel fred i llunyà, sinó un tros de torba o fusta noble en flames—una calor crua i localitzada. Representa les pedres de pregunta no com a gemmes passives, sinó com a elements actius i fumants que amenacen amb cremar l'estructura circumdant. És la "calor interior" lluitant contra el fred humit i rampant d'un sistema perfecte.

Al voltant d'aquest foc hi ha el disseny del teixidor d'estrelles, manifestat aquí com l'autoritat arquitectònica definitiva: el entramat de fusta. La disposició geomètrica de bigues fosques i envellides i maons vermells forma un Mandala d'ordre absolut. Els caps de cavall creuats a les cantonades—els tradicionals símbols del gable que guarden les teulades de les masies de la Baixa Saxònia—es multipliquen aquí en una torre de vigilància ineludible. Simbolitzen un destí que és "provada per la tempesta i arrelada a la terra", una protecció que s'ha convertit en una presó.

La tensió rau en el fum i les vores carbonitzades. Això representa la escletxa descrita al text. La unió perfecta de l'entramat de fusta s'està deformant per la calor de la Pregunta. Per a l'ànima nativa, aquesta imatge evoca el dilema aterridor del llibre: mantenir l'estabilitat freda i segura de la xarxa que ha perdurat durant segles, o arriscar-se a cremar la casa per finalment sentir la calor de la llibertat.

Aquest disseny entén que al nord, el Destí no està escrit en les estrelles, sinó construït biga a biga pesada—i cal un foc a la llar per desafiar la fredor de l'arquitectura.